MONUMENT VALLEY, UTAH

Per visitar Monument Valley vam sacrificar part de la ruta que passa per Arizona, desviant-nos al nord just després de deixar un New Mexico fred, nevat i ple de reserves índies. El territori Navajo comprèn una sèrie de pobles gestionats per les autoritats índies (ens va sorprendre veure els cotxes de  la policia amb el rètol: Navajo Police). Moltes botigues amb artesania local i un cert aire desencantat per als habitants de pell roja encabits dins de pickups enormes. Carreteres estretes i l'inici d'un paisatge vermellós entranyable i corprenedor.

Vam fer nit a Gallup i l'endemà vam iniciar les "investigacions" a l'hotel i a la oficina de turisme: Seria massa arriscat anar fins a Monument Valley? Eren unes 5 hores de camí per carreteres no gaire cuidades i gelades. Per sort, el dia era clar i ens vam arriscar. La vista desde la carretera, quan es comencen a albirar les enormes roques que formen el parc, ens va deixar sense alè. Vam descobrir un petit hotel: "The view", camaleònic entre les roques, que oferia el perfecte refugi per embadalir-nos amb les vistes. Una ruta sobre el terreny amb un natiu ens va permetre observar les roques de prop. L'endemà, ens vam despertar enmig del no-res amb els cants dels coiots. Va valdre la pena desviar-se de la 66.

TEXAS

El nostre pas per Texas va ser efímer però colpidor. La nit abans, encara a l'estat d'Oklahoma, havíem aconseguit dormir en un motel molt brut i inhòspit regentat per un noi adormit de pell fosca. A les 8 ja empreníem el camí cap a Texas. Quantes vegades m'havia imaginat aquestes planures! Vam arribar-hi amb un cel nítid i fresc, propi del mes de gener, tot escoltant missa a la ràdio. Res. Durant molta estona només vèiem els trucks que ens avançaven a gran velocitat i el color groc de la terra. Més endavant hi havia més vida: caballs, vaques i algun ranxo apartat. La ruta 66 creua la part nord de Texas. L'única ciutat que et trobes és Amarillo. Perfecte! Aniríem a fer un tomb pels carrers de la ciutat tot esperant l'hora de dinar. Diumenge. Ningú. Alarma dins el cotxe pensant que s'ha decretat toc de queda i nosaltres encantats amb les vaques texanes. A les ciutats no hi ha res a fer en dies festius. La gent viu dispersa en el territori i només es desplaça al centre per treballar. Els centres comercials i restaurants de la rodalia serveixen d'esbarjo els caps de setmana.

Meravelles de la ruta al seu pas per Texas:

•   Conduïr a plaer a través de carreteres rectes i paisatges inexistents.
•   Gaudir de la carn del Big Texan Steak Ranch (si et menges 2 kg de carn amb la seva guarnició de patates, amanida i pa, et regalen l'àpat).
•    La parada al cementiri de Cadillacs, una de les icones de la ruta 66. 

Fins arribar a la frontera amb New Mexico no vam trobar cap més poble (de fet, res més). Ens hauria agradat conduïr fins a Houston o Dallas però la nostra idea era no desviar-nos gaire de la ruta fins més endavant, i els 700 Km que ens separaven del sud de l'estat ens van acabar de convèncer per seguir fins Albuquerque (NM).

Kansas i Oklahoma

Vam passar per Kansas en un suspir. La ruta recórrer una petita part del sudest de l’estat, just per veure Galena i poder disfrutar un dinar regat amb una doctor Pepper. L’Estat de la Dorothy i en Totó desprèn misèria i abandó. Els pocs poblets que vam atravessar eren poc poblats, gairebé fantasmes. Malgrat tot, el color groguenc i desgastat de la terra ens va enamorar a l’instant. Cap tornado, però. 

Vam arribar a Oklahoma amb el crepúscle. Catoosa ens va oferir un panorama per a nosaltres desconegut: Els pròspers negocis de la comunitat india en forma de Casinos. Ens va semblar un lloc espectacular sense imaginar que, més tard, Las Vegas ens deixaria sense respiració. La quantitat de gent que es congregava amb les seves millors gales a l'espai del Casino de Catoosa, mentres la resta de pobles i bars semblaven abandonats, ens va fer pensar. El Microhotel dels afores de Catoosa ens va allotjar aquella nit. Habitació ronyosa amb dos queen-size beds (com no) que ens va servir per refugiar-nos de l'aiguat que continuaria tot el dia següent. El moment més emotiu va ser la visita a una de les icones de la route 66: L'antic parc aquàtic de la Blue Whale. Vam obviar Tulsa degut al mal temps, no sense rebre recomancions per part de la senyora de l'oficina de turisme sobre el protocol d'actuació en cas de tornados :)

Oklahoma city va ser una de les sorpreses del viatge. No sé d'on havíem tret la idea que la ciutat era avorrida i poc activa. I de fet, la ciutat era avorrida en extrem a pesar de ser dissabte a la nit però vam trobar-hi algunes perles d'bligada visita per als passants: 

• El Museu dels Cowboys, un interessant emplaçament sobresaturat de cultura "índia i vaquera". Un repàs exhaustiu a la història d'un país en permanent xoc de cultures.
• El Memorial de l'atemptat a l'edifici federal de la ciutat. Un lloc esfereïdor que recrea la història d'aquell 19 d'Abril de 1995, en què Timothy McVeigh va fer esclatar una furgoneta carregada d'explosius contra l'edifici més famós d'Oklahoma City. El resulta van ésser 168 morts i nombrosos ferits. 
• Cattelmen's. Restaurant situat al barri del bestiar dels afores de la ciutat. Dues hores de cua per a degustar la millor carn del país. Les racions també són les més generoses del país.

  

A pesar de l'encant d'Oklahoma city, crec que el moment més emotiu del dia va ser la conversa amb una família de la ciutat, en un petit bar de la ruta. Com no podia ser menys, van ells que van iniciar el parloteo, sense manies i amb una naturalitat que aquí no crec que aconseguim tenir mai. El matrimoni del costat van fer un petit incís per aconsellar-nos un plat "d'allò més sa" (paraules textuals): El rostit de carn amb purè de patates i salses variades. Conclusions a què vam arribar després de la xerrameca: 

1. Espanya és molt lluny d'Oklahoma i Europa és un gran país on Itàlia es confon amb Espanya i a l'inrevés.
2. Els nanos americans són educats en extrem i estan cansats d'anar al cole tantes hores seguides enlloc d'anar a casa a dinar i tornar a la tarda.
3. La siesta mola.

Missouri, la porta de l'oest

La neu ens va espantar i, després de deixar l'estat d'Illinois, vam enfilar la Interestatal 55 tot abandonant la ruta 66 (covards). No estem acostumats a conduïr sobre gel i la ruta és dura a l'hivern. Després d'un petit refrigeri (!) a peu de carretera vam entrar a l'estat de Missouri, que servia als valents que s'aventuraven cap a l'oest de punt de partida. A la capital, Sant Louis, l'arc de 192 metres d'alçada representa aquesta porta d'entrada al que era el salvatge i desconegut oest. Per a mi, però, el més interessant era veure el riu Mississipí. El riu de Tom Sawyer! És gran i brut, és clar, no sé què m'esperava trobar...Però encara rebossa de vaixells de vapor, ara turístics. Sant Louis és humida i vella. Sembla que aquí el que els porta de cap és el béisbol. I prou. El Sant Louis Cardinals és un dels equips més vells dels USA i ha guanyat 10 campionats mundials. La cervesa i les tv enxufades als canals d'esports és el que predomina.

Envalentonats per l'abscència de neu vam tornar a girar cap a la ruta 66. We are on route! Al mig del no-res vam trobar la Gary's Petrol Station, una petita gasolinera dels anys 20 conservada pel simpàtic Gary i senyora. Amabilitat i promeses d'amistat per sempre.

Moltes milles després vam voler parar a fer un cafè. Gran error. Als USA no es para a fer un cafè. Als USA es para a menjar i el cafè te'l prens per fer baixar la teca. Sol ser gratis i en quantitats industrials. Vam parar al cafè de'n Phil i vam demanar un cafè-please. El cambrer va anar a preguntar a l'amo si ens podia fer un cafè i prou. L'amo va arrufar les celles però ens el va servir. No un, tres. Després d'una conversa prou profitosa (resulta que al valis marineris de Mart hi cabria tot Estats Units) vam marxar d'allà més contents que mai. I el cafè no ens el va cobrar. Thank you Phil!

Aquella nit, a unes quantes milles de l'estat d'Oklahoma, vam dormir al Motel Munger Moss, a Lebanon. Gran motel, cortines enlloc de cobrellit i cobrellit enlloc de cortines. Algun escarbat, com ha de ser, i tv. Començàvem la nostra devallada motelera; a partir d'aquí les tovalloles anirien disminuïnt de tamany a la vegada que els escarbats augmentaven de número. Scary motels on route 66.

Chicago, Illinois

Chicago va ser la nostra porta d'entrada a USA. Després de 12 hores fins a l'aeroport de Newark, amb NY als nostres peus, vam agafar el vol fins a Chicago amb el cor una mica encongit per no poder passar uns dies a la ciutat de l'Empire State. Vam arribar de nit i tot ens va semblar meravellós. Els edificis, la fred, les carreteres sense fi, l'hotel...L'endemà ens vam despertar amb l'USA Today a la porta i un cafè de Starbucks. La ciutat, que rep el sobrenom de Windy city pel fort vent que la fueteja gran part de l'any, és elegant i neta. La població negra supera la blanca i tothom és atent i correcte. A destacar:

• Els dos edificis més alts de la ciutat, des d'on es pot gaudir d'una vista meravellosa: La torre Hancock i la torre Sears.
• Chinatown i els seus restaurants.
• La biblioteca pública, immensa i senyorial.
• El llac Michigan, immens i glaçat quan hi vam arribar. 

No vam deixar de badar la boca durant aquests primers dies a USA. Tot ens sorprenia i ens feia gràcia: Els buscos escolars grocs, els negres de 2x2, els dispensadors de premsa del carrer...Però el que ens va sorpendre i agradar més (perquè negar-ho) va ser la manera de menjar dels americans: Mengen molt. Molt i molt. I molt malament. Els esmorzars podrien servir-los de coixí durant tot el dia. I els cafès (amb caramel, xocolata, nata...per a tots els gustos) són omnipresents al carrer. La resta del viatge no va fer sinó corroborar les primeres impressions que vam tenir respecte al menjar. 

És a Chicago on comença la Ruta 66. Aquí és on vam començar la nostra odissea: Ens vam perdre a cada ciutat on paràvem. La ruta està força mal senyalitzada i, encara que duiem el gps, no vam estalviar de donar voltes i més voltes fins a trobar la nostra carretera preferida :-) La resta d'Illinois, la part sud que havíem de seguir fins a Missouri, va resultar freda i tranquil·la. Molts poblets amb cases aïllades i supermercats a les afores i massa neu a la carretera per a conduïr fins la nit. Ens ho preníem amb calma i aprofitàvem les poques hores de llum que teníem durant el dia. Cafès petits i familiars i cases de fusta. 

La preparació del viatge

Haureu de tenir en compte moooooltes coses abans de marxar cap a Estats Units. Jo vaig començar a planificar el viatge 6 mesos abans. Aquí us enumero la llista de coses imprescindibles (al meu parer) per a l'etapa de preparació:

• VOLS: Després de mirar i remirar totes les pàgines de vols que vam trobar per internet, i tenint en compte que segons com es plantegi la ruta s'ha de fer alguna escala, vam optar per buscar el vol per agència. El resultat final va ser que vam volar un munt d'hores, amb retards per culpa de la nevada inclosos, i vam arribar a Barcelona sense saber qui érem ni perquè portàvem tantes hores sense dutxar-nos. El preu final va ser, per dues persones; 1200 euros.

          Continental Airlines: Barcelona-Newark (9 h)

                                         Newark-Chicago (2,45h)

          Lufthansa: San Francisco-Frankfurt (12h!!)

                          Frankfurt-Barcelona (2 h)

• COTXE:  Fer la ruta en transport públic, a part de soso, és un suïcidi. Allà hi ha trens a les ciutats i encara gràcies. La millor opció és fer-la en cotxe, moto o caravana. Com que vam fer la ruta al mes de gener, la opció de la moto va quedar descartada. La caravana era molt cara per dues persones, per tant vam llogar un Toyota Corolla preciós pel mòdic preu de 670 euros: aquí cal sumar-hi el plus per conductor addicional i els 500 $ que ens van cobrar per agafar el cotxe a Chicago i deixar-lo a San Francisco.Una pasta.

• GUIES: A part de perdre moltes hores buscant informació sobre la ruta a la xarxa, és obligatori comprar-se un parell de guies per a poder guixar-les i entaforar-hi tickets de pàrking i restaurants. Jo recomanaria la de Lonely Planet i alguna més visual com les que edita El País Aguilar.
  A part, hi ha un llibret molt interessant exclusivament de la Ruta 66 (l'únic que vaig trobar en castellà).

Penseu que massa preparació trenca una mica la màgia del que et pots anar trobant durant el viatge!! Jo vaig estar buscant informació fins a cansar-me però un mes abans de marxar vaig parar de fer-ho. D'altra manera, sembla que ja hagis fet el viatge abans de marxar...

Un gran viatge

Fa dos mesos que hem tornat d'Estats Units i encara sembla que m'hi trobi. És un país difícil d'oblidar, per la seva gent, els seus contrastos, els seus paisatges i la seva immensitat. Són massa coses les que hem viscut perquè quedin oblidades en algun racó de la nostra memòria. M'agradaria, amb aquest bloc, narrar els dies que hem passat recorrent la "Mother Road". De fet, i que serveixi d'avís per a navegants, la ruta 66 va ser l'excusa que em vaig empescar per a recórrer les terres d'un país que m'ha fascinat desde petita. Feia molts anys que pensava en organitzar un viatge així, de carretera i manta, i puc assegurar que no ens va decebre en absolut. La informació que aniré donant espero que serveixi per a tots aquells que vulguin aventurar-se a atravessar USA. Érem tres: en Marc, l'Anna (una servidora) i un acompanyant molt especial.

Fins aviat!